El Montmell d'ahir és històricament medieval, el Baix Penedès, com tota la Catalunya Nova i part de la Vella, visqué fins a principi del segle IX sota el domini musulmà. A començament del segle X, Guifrè II Borrell, portà les fronteres més enllà del Llobregat. A mitjan segle X, el poder reial dels francs damunt el territori de la Marca era pràcticament inexistent.

En aquest context, l’any 974, el bisbe Vives atorga la Carta de poblaments i franqueses als habitants del Castell del Montmell. El motiu es l’interès que tenien els governants a repoblar les zones frontereres. La Carta de població i franqueses del Montmell, com a tal, és la més antiga coneguda de Catalunya i el seu contingut i abast jurídic responen clarament a una finalitat politicomilitar d’aquell moment: repoblar les fronteres. També a l’edat mitjana els templers van establir-hi una comanda. De totes maneres, l’orde incorporada a la Corona. Els bisbat barceloní mantingué el seu domini sobre el Castell del Montmell al llarg dels segles. El senyor feudal, en aquest cas el bisbe de Barcelona, tenia tota una sèrie de drets i prerrogatives sobre els habitants del terme, les collites, el bestiar i altres afers casolans.

En les Ordenacions compilades el 1447 es regulen tots els aspectes relatius a l’activitat econòmica de la zona. El Castell del Montmell va ser utilitzat encara durant la Guerra de la Successió. Els soldats alemanys hi vivien amb les famílies, i a l’arxiu parroquial hi constaven les actes de naixement de tres infants vinguts al món al castell entre els anys 1715 i 1720.

Respecte de l’etimologia de Montmell, el Diccionari català- valencià- balear ens indica que deriva de Mont Maell, procedent del llatí Monte Macelli, nom propi d’home. En els documents medievals apareix esmentat Monte Macellum i, també, “termino Montis Macelli”.La població i l’economiaLa població ( montmellencs), amb un poblament al terme antic i dispers, ha experimentat diferents fluctuacions que en alguns casos han minvat d’una manera alarmant el nombre d’habitants i, més que regressiva, ha esdevingut, fins i tot, residual. El 1370 foren comptabilitzats 65 focs, els quals davallaren a 39 el 1553. Dos segles després, el 1718, el total municipal era de 181 focs, que el 1787 havien augmentat fins a 202. Durant la segona meitat del segle XIX la població s’incrementà, fins que el 1887 assolí la màxima fita demogràfica amb 1.127 h. A partir d’aquesta data minvà progressivament, i el decreixement demogràfic saaccelerà a la dècada del 1920 i durant els anys posteriors al decenni del 1950, quan es produí un important moviment migratori a causa de la manca d’infraestructures productives i l’atracció de certs municipis propers amb una economia puixant. A partir del 1981, quan s’arribà al mínim demogràfic amb 164 h, la població va anar augmentant paral·lelament a la tendència de crear un espai residencial d’estiueig. El 1991 hi havia 280 h censats i el 2001 n'eren 721 h. L’any 2005 es comptabilitzaren 1065 h.

D’altra banda, el terreny, predominantment calcari, és propici a fenòmens càrstics en gran quantitat, amb coves i avencs que els espeleòlegs s’han preocupat d’explorar, cartografiar i catalogar i que han proporcionat, en alguns casos, vestigis d’antigues cultures.

Així, a la cova de l’Olla, al barranc de Sant Marc, hom trobà ceràmica de l’Eneolític, de l’edat del bronze i de la primera edat del ferro. També van donar vestigis ceràmics la cova d’en Pedrafita, a l’extrem occidental del terme, a prop del Mas d’'n Pedrafita, i les coves de Santsuies (prop de Santsuies) i de les Ventoses (tocant al mas de les Ventoses). L’avenc de Carles V, al N de Santsuies, s’ha identificat amb una presó subterrània usada pels carlins durant la primera guerra Carlina per a retenir ostatges a l’espera que fos pagat el rescat. Altres són curiositats geològiques com les Boques Calentes, forats situats a sota el castell, on la temperatura és uns 13 °C superior a l’externa. S'han trobat i classificat interessants exemplars de la peculiar fauna cavernícola.

La història

La serra del Montmell havia estat ocupada per aprisió per l’Església de Barcelona devers la segona meitat del segle X i el 974 el bisbe Vives de Barcelona atorgà una carta de poblament. En aquesta data ja s’esmenta el castell del Montmell, el terme del qual era molt gran i arribava fins a les vores del Gaià, per Vila-rodona i Vilardida. De domini episcopal, el castell del Montmell fou encomanat pels bisbes de Barcelona a la família dels Banyeres durant els segles XII i XIII. Durant la guerra contra Joan II el castell fou escenari de diverses lluites però no fou destruït ja que, posteriorment a la guerra de Successió, hi hagué una guarnició de guàrdies valons (1715-20). En l’actualitat, en resten escassos vestigis.

La font de la Joncosa s’esmenta l’any 1011 en les confrontacions del terme d’Albinyana. Aquesta font, documentada durant l’edat mitjana, fou utilitzada per a proveir una gran bassa d’aigua amb la qual es feia funcionar un molí hidràulic. Hom sap que la comanda de la Joncosa dels templers s’originà, segons sembla, pel trasllat al Montmell de la comanda de les Gunyoles. El 1125 trobem esment d’aquesta comanda, la qual, el 1205, tenia preceptor propi. Extingits els templers el 1312, la comanda de la Joncosa s’uní a la comanda hospitalera de les Gunyoles. El 1367 la Joncosa fou incorporada a la corona.

El lloc d’Aiguaviva s’esmenta els anys 1090 i 1125 i, posteriorment, en algunes transaccions relatives al castell del Montmell, sempre com un honor que es concedia als qui tenien l’encomanda del castell de Montmell. Pels segles XVI i XVII adquireixen un cert relleu els Aiguaviva, molt actius en els afers de Vilafranca (algun d’ells fou titular de la vegueria). El 1600 Joan d’Aiguaviva i Tamarit es titulava senyor del castell i quadra d’Aiguaviva, castell que fou malmès el 1648 per pertànyer a Francesc d’Aiguaviva, partidari aleshores de la causa francesa.

El seu fill Joan d’Aiguaviva i de Tamarit tenia censos a l’Arboç, Creixell, Roda de Berà, Puigtinyós, el Montmell, Vila-rodona, el Pla de Manlleu, Rodonyà, Salomó, Masarbonès, Bràfim, la Bisbal, Masllorenç, Font-rubí, Vilabella, Vespella i altres. Del castell no resta cap vestigi. Als claustres del convent de Sant Francesc de Vilafranca es conserven sengles sarcòfags del cavaller i la dama d’Aiguaviva i de Tamarit, amb les estàtues jacents, la del cavaller amb l’arnès i la d’ella amb hàbit.

El lloc de Marmellar és documentat el 1023 entre les confrontacions del terme de Castellví de la Marca (terminum de Marmellare), mentre que el castell de Marmellar s’esmenta el 1041; se sap que l’església de Marmellar fou cedida l’any 1148 a l’abat Nicolau de la comunitat augustiniana de Sant Ruf d’Avinyó, però la temptativa no prosperà. El 1376 el castell de Marmellar era de Bertran de Gallifa i hi havia 15 focs. El 1377 l’església es tancà al culte i els serveis parroquials passaren a l’antiga sufragània del Pla de Manlleu. El castell de Marmellar formà part del lot que el rei Pere III va donar a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la, però tornà al patrimoni reial després de la mort del Cerimoniós. Més tard pertangué als Boixadors, als Savallà i a d’altres. Des del 1600 l’església de Marmellar fou sufragània de Sant Jaume dels Domenys.