Aiguaviva
És un agregat situat al peu de l'estrep oriental la serra de la Torre Milà i a migdia del Pla de Manlleu, dins la conca de la riera de Marmellar. És un dels indrets mes bonics del terme. Tal com designa el seu nom, hi ha aigua i està viva. La font Major i la font del Lleó omplen la gran bassa que en temps passats permetia el funcionament del molí de cereals que hi havia hagut des de l'edat mitjana. El punt dominant és la Casa Gran.
La caseria d’Aiguaviva és situada al NE de la serra del Montmell, a l’esquerra de la carretera que va de Sant Jaume dels Domenys al Pla de Manlleu. Tenia 63 h el 1960 i 43 h el 2005. Hi ha l’església de Sant Pere, d’estil neoromànic; abans era sufragània de l’antiga parròquia de Marmellar i avui és servida per la de Sant Cristòfol del Pla de Manlleu. Aiguaviva sobresurt per l’abundància i frescor de les seves aigües naixents, que a prop de les deus formen una gran bassa. S'ha convertit en un lloc d’estiueig i s’han construït alguns apartaments al costat de les cases antigues del poble. La seva festa major és pel juny, en honor a sant Pere, i pel maig es fa l’aplec de Sant Marc, a l’ermita de Sant Marc.
El lloc d’Aiguaviva s’esmenta els anys 1090 i 1125 i, posteriorment, en algunes transaccions relatives al castell del Montmell, sempre com un honor que es concedia als qui tenien l’encomanda del castell de Montmell. Pels segles XVI i XVII adquireixen un cert relleu els Aiguaviva, molt actius en els afers de Vilafranca (algun d’ells fou titular de la vegueria). El 1600 Joan d’Aiguaviva i Tamarit es titulava senyor del castell i quadra d’Aiguaviva, castell que fou malmès el 1648 per pertànyer a Francesc d’Aiguaviva, partidari aleshores de la causa francesa.
El seu fill Joan d’Aiguaviva i de Tamarit tenia censos a l’Arboç, Creixell, Roda de Berà, Puigtinyós, el Montmell, Vila-rodona, el Pla de Manlleu, Rodonyà, Salomó, Masarbonès, Bràfim, la Bisbal, Masllorenç, Font-rubí, Vilabella, Vespella i altres. Del castell no resta cap vestigi. Als claustres del convent de Sant Francesc de Vilafranca es conserven sengles sarcòfags del cavaller i la dama d’Aiguaviva i de Tamarit, amb les estàtues jacents, la del cavaller amb l’arnès i la d’ella amb hàbit.